Vaig escriure Vergüenza perquè, realment sentia vergonya del que estàvem fent, millor dit, del que no estàvem fent amb els refugiats siris..., amb els migrats de tots els països pobres d’arreu el món.

Volia compartir els meus sentiments amb els que assisteixin a les representacions de l’obra. Volia intentar imaginar-me allò que deuen sentir aquells que decideixen marxar de casa seva, del seu poble, d’allà on han viscut sempre. Què es deu sentir quan, sense voler-ho deixes enrere la teva llar, els teus éssers estimats, els llocs coneguts, els teus veïns, els teus amics...

Imaginar-me l’últim petó, l’última abraçada, el nus a la gola, les paraules que no surten...el crit interior de por, de tristor, d’impotència...el cor que batega fort, el buit a l’estómac, el vertigen de viatjar sense bitllet, sense destí, sense sentit...

Estic orgullós de comptar amb un grup: tècnics, actrius, actors, músics, ajudants, que entenen el problema i comparteixen l’esperit de solidaritat amb tots els que pateixen. Només així hem pogut tirar endavant aquesta obra.

Gràcies a tots ells i també a tots els que lluiten cada dia per fer què el patiment de tots aquells que estan lluny de casa seva sigui una mica més lleu.

Manuel Ocaña Ortuño

Escena de "Vergüenza" a un assaig.